Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

Comissió de la Dignitat. Dilluns, 7.6.2010

Actes del 70 anys de la mort del President Lluís Companys

Enguany farà setanta anys de l’afusellament del President Lluís Companys i Jové a Montjuïc. Pel número "rodó" que significa i també per la incapacitat, encara, de l’Estat espanyol i dels nostres polítics de fer-li justícia tot anul.lant-li jurídicament la seva sentència a mort -com fa tants anys que reclamem- la Comissió de la Dignitat pensa realitzar una sèrie d’actes per recordar els fets ocorreguts amb tres actes

diumenge 13 de juny de 2010

Informació Viatge a La Baule 12-15 agost 2010

Acte a La Baule en homenatge a Lluis Companys on va ser detingut el 13 d’agost de 1940. Premeu (llegir més) i trobereu un arxiu adjunt amb tota la informació per anar al viatge organitzat o per reservar l’hotel, si hi aneu pel vostre compte.

Si us plau poseu-vos en contacte amb :

Viatges Exotis s.l. G.C. 721.

Casp, 47 pral 1a. 08010 Barcelona - Tel. 93·4126399 Fax 93 412 14 28

www.exotis.com - e mail: info@exotisviatges.com

Enguany farà setanta anys de l’afusellament del President Lluís Companys i Jové a Montjuïc. Pel número "rodó" que significa i també per la incapacitat, encara, de l’Estat espanyol i dels nostres polítics de fer-li justícia tot anul.lant-li jurídicament la seva sentència a mort -com fa tants anys que reclamem- la Comissió de la Dignitat pensa realitzar una sèrie d’actes per recordar els fets ocorreguts amb tres actes. Però aquí, bàsicament us en volem parlar d’un, que es farà a Bretanya el 13 d’agost.

Com molts deveu saber, el 13 d’agost va ser detingut a La Baule el President per la policia militar nazi l’any 1940. Hi pensem realitzar un senzill però emotiu acte amb la col.locació d’una placa en la casa on fou detingut. Per fer aquest homenatge estem en contacte amb les administracions francesa i catalana per acabar de perfilar el protocol etc. I també estem dissenyant un viatge que segurament sortiria de Barcelona el dijous 12 i tornaria el dia 15. En principi seria viatge de Barcelona a Nantes el dia 12 d’agost, el dia 13 acte a La Baule. Dia 14 de Nantes a Bordeus visita el fort Hâ on va estar detingut Companys en ser traslladat de París a Irun. Tarda lliure a Bordeus on s’hi farà nit i viatge de tornada a Barcelona el dia 15.

Volíem saber si voleu que us anem informant dels preparatius d’aquest viatge a mesura es va perfilant.

(Posteriorment farem un altre acte a l’ex-DGS de Madrid (actual Presidència C.A.M.) si ens deixen -estem en tractes amb la C.A. de Madrid- i a Barcelona (segur), acte del qual no podem avançar gaires detalls de moment més enllà d’apuntar-vos que si surt com tenim previst serà espectacular. El significat que volem donar a aquests actes és de reivindicació de la figura del President des de la denúncia per la negació de l’actual règim espanyol a anul.lar judicialment la seva sentència a mort, com ha denunicat en un brillant article el professor Joan B. Culla que incloem al final d’aquesta nota).

A part d’això, volíem que col.laboréssiu en tres sentits:

- 1) Amb l’adhesió vostra (o de la vostra organització) a aquests actes.

- 2) Amb la presència vostra (o dels vostres adherits o socis) a l’acte de Le Baule en una magnífica excursió organitzada que s’hi farà.

- 3) Amb la publicitació d’aquestes consignes entre tota les associacions i persones a qui pugui interessar.

Rebeu una cordial salutació,

Toni Strubell i Trueta i Pep Cruanyes i Tor

Pel Secretariat de la Comissió de la Dignitat.

envieu respostes a: secretariat@comissiodeladignitat.cat mòbil 625370661 o 665727329

www.comissiodeladignitat.cat

..................................................................................................................

Diàleg

Joan B. Culla

Companys, encara

S’han escolat setanta anys des de la seva ignominiosa execució als fossars del castell de Montjuïc; n’han transcorregut trenta-cinc des de la mort del dictador que decidí fer-lo afusellar, i en fa trenta-tres del restabliment de la Generalitat que ell presidí en les hores més difícils i tràgiques. I, tanmateix, el dossier Companys encara resta obert, pendent de resolució.

Per fer justícia a Lluís Companys i a totes les altres víctimes de la repressió franquista hi havia un procediment senzill i segur. És el que va adoptar l’Alemanya reunificada amb la llei del 25 d’agost de 1998 “sobre l’anul·lació de les sentències nacionalsocialistes injustes dictades pels òrgans de la justícia penal”. “Aquesta llei –estableix el seu article 1.1– anul·la les resolucions condemnatòries posteriors al 30 de gener de 1933 que, en violació de les idees més elementals de la justícia, van ser dictades per motius polítics, militars, racistes, religiosos o ideològics per tal d’imposar o preservar el règim injust dels nacionalsocialistes. Se sobreseuran els procediments en què es basen aquestes resolucions”.

Quan, l’any 2005, el govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero posà en marxa l’elaboració de la coneguda com a Ley de la Memoria Histórica, aquesta hauria pogut seguir el model alemany. De fet, és el que van demanar els corrents polítics que més havien sofert a mans de la dictadura: Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida-Iniciativa. El grup parlamentari d’IU-ICV, en concret, presentà una proposició de llei que, en la seva exposició de motius, declarava “fundamental promover la declaración de nulidad, por vicios radicales de fondo y forma, de cuantas resoluciones y sentencias se dictaron por el aparato represor del franquismo” (Boletín Oficial de las Cortes Generales. Congrés de Diputats, 2 de desembre de 2005, n. 218-1).

El PSOE, però, s’hi negà en rodó, amb l’argument que anul·lar les sentències faria esclatar tot l’entramat jurídic teixit durant quatre dècades de dictadura. En aquells moments, els socialistes agitaren el temor a una improbable allau de querelles i demandes d’indemnització de les famílies dels represaliats. Sospito que va pesar més la pressió d’unes altes instàncies judicials farcides –com és encara avui prou notori– d’hereus biològics o ideològics del franquisme, als quals els resulta insuportable admetre que ells, i els seus progenitors o mestres, van servir a una pseudojustícia criminal i facciosa.

Així, doncs, la llei dita de la Memoria Histórica del desembre de 2007 entrà en vigor sense conseqüències jurídiques sobre les sentències franquistes, sense capacitat per revocar-les. Tan sols, en els terrenys simbòlic i moral, se’n declarava el caràcter “injust” i “il·legítim”, conceptes que no són en absolut sinònims de “nul” i “il·legal”. Acollida amb lògica insatisfacció per diversos partits, historiadors i juristes, aquella llei només deixava als qui volguessin anul·lar les condemnes dels consells de guerra i altres tribunals d’excepció un camí: el recurs extraordinari de revisió davant del Tribunal Suprem. Que no era un camí planer ho demostraven els fracassos de les germanes de Salvador Puig Antich o dels familiars del líder i ministre cenetista Joan Peiró en els respectius intents de veure revocades les penes capitals contra els seus parents. Però és el camí pel qual la Generalitat decidí de portar el cas Companys, amb gran protagonisme del conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, i involucrant-hi la néta del president afusellat, Maria Lluïsa Gally.

I bé, a finals de la setmana passada vàrem saber que el Tribunal Suprem no tindrà ocasió de pronunciar-se sobre la demanda de nul·litat de la condemna a Companys. Segurament a fi d’estalviar-li al Suprem el tràngol d’una resolució negativa, la Junta de Fiscals de Sala del mateix Tribunal decidí que era “improcedente” tramitar el recurs de revisió de la sentència d’octubre de 1940, perquè aquella i les altres condemnes “son nulas de pleno derecho por aplicación directa” de la llei de la Memoria Histórica. Que la fiscalia, sota dependència orgànica del govern espanyol, actuï en sintonia amb els interessos d’aquest i amb les tesis del PSOE resulta comprensible. Ara, que els subordinats del senyor Conde Pumpido menteixin sense pudor ja no és acceptable: la simple lectura de la llei esmentada (Boletín Oficial del Estado, 27-12-2007), factible a través d’Internet, evidencia que el text estableix “el carácter radicalmente injusto” d’unes condemnes “ilegítimas”, però no les declara ni nul·les ni il·legals.

Més insòlites encara són algunes reaccions polítiques al joc de mans, al subterfugi jurídico-conceptual dels fiscals. ¿Com pot el president Montilla declarar-se “satisfet” de tancar el cas Companys gràcies a la llei de 2007, quan va ser el seu mateix govern el que, considerant aquella llei insuficient, activà el recurs davant del Suprem l’octubre de 2009? ¿Com ha pogut afirmar Joan Saura que el passat dijous era “un gran dia per a Catalunya”? Si Iniciativa proposà incloure en la llei de la Memoria Histórica un article que deia “Se declara la nulidad de pleno derecho de las sentencias condenatorias dictadas por los consejos de guerra, en procedimientos sumarísimos, durante el período comprendido entre el 18 de julio de 1936 y el 20 de noviembre de 1975…”, i no se’n va sortir, ¿com pot ara el conseller empassar-se que aquella llei aigualida anul·la la condemna a mort de Lluís Companys?

En resum: ja pot la Generalitat retre cada 15 d’octubre sentits homenatges institucionals al president màrtir; ja poden els municipis catalans haver-li erigit desenes de monuments i dedicat centenars de carrers o places. L’únic president d’un país europeu assassinat pel feixisme seguirà essent, per al sistema judicial espanyol, culpable de rebel·lió, reu de pena de mort: un delinqüent.

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0