Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

El libro y el documental fueron presentados por Franciso Etxevarría, forense y por Toni Strubell, historiador y periodista el pasado 14 de octubre

El Fòrum per la Memòria en el diario "Berria" de Donostia. Suplemento del 19.10.2008

El acto, convocado por la Comissió de la Dignitat y por el Koldo Mitxelena Kultur, fue apoyado por la Diputación Foral de Guipúzcoa, les Comunitats Catalanes d’ Exterior y el Espai Catalunya de Donostia

diumenge 16 de novembre de 2008

traducción al final

Con motivo de la presentación del libro "El genocidio franquista en Valencia" en el Koldo Mitxelena de Donostia, el diario "Berria", dedicó un reportaje del suplemento semanal del 19 de octubre, a describir la investigación sobre las fosas comunes realizada por el Fòrum per la Memòria y el alcance de la represión franquista en Valencia

JPEG - 362.2 kB
página 1
JPEG - 341.3 kB
página 2

TRADUCCIÓ

BERRIA suplement: IGANDEA 19.10.2008. Pàgs. 08-09 Amagoia Iban amb Empar Salvador (FMPV)

“Tot el que ens van dir era veritat”.

Primer: València estava plena de gent quan van arribar els franquistes. La gent havia anat per buscar-hi protecció. Però la majoria van acabar com a presoners quan la ciutat es va rendir el dia 30 de març de 1939. En segon lloc cal dir que el veritable malson va començar quan els franquistes van prendre la ciutat i la guerra va acabar l’u d’abril. No hi havia ni menjar ni medicines i els franquistes van convertir València en una enorme presó. Van fer servir els hospitals, els convents, la plaça de bouus i tota mena d’edificis semblants en presons perquè no hi havia lloca les presons. Van deixar que grans quanitats de gent morís de gana i malalties. “Recordava que cada dia marxava entre 80 i 100 persones de l’Estació del Nord en fileres lligats a la cintura, la majoria ferits. De vegades els portaven al carrer Sotelo i d’altres vegades, a la mateixa estació, els ficaven en camions i mai més se’n sabia res.”

Empar Salvador (València, 1947) recorda totes les coses que li van explicar. No vol oblidar. Amb el temps, podria provar que totes les coses que li havien dit eren veritat. Que hi havia gent que havien passat per aquella situación que ella havia pensat que podia haver estat un mite. “Una dona em va dir que havia de moure’s entre les ombres per no ser violades. De vegades, endebades i tot. Ara és morta”. El seu nom era Lola i era del Cabanyal. Aquell era el nom del testimoni directe que va haver de testimoniar tants assassinats i tants d’horrors”. “I també les criaturas, escolti, en van matar a milers! Alguns els penjaven a la força perquè a algun falangista li agradava de veure’ls penjar. A d’altres els penjaven dels peus i els esberlaven el cap contra la paret o el terra en ple carrer. I això que la guerra ja havia acabat. Estem parlant, doncs, d’una repressió sistemàtica i una crueltat infinita. Un genocidi”.

(...)

Burocràcia

La mateixa burocràcia franquista mantenia un arxiu sobre els cadàvers que passaven pel cementiri municipal de València. El va trobar l’Empar Salvador. En aquell moment, s’havia creat ja el Fòrum per la Memòria del País Valencià (FMPV). Va començar a copiar els arxius trobats el març del 2006. Hi va aprendre la manera en què funcionava la màquina de matar franquista. “Vam trobar que hi havia sis enormes fosses. Dividien cada fossa en diferents quadres. Cada quadre tenia fileres numerades. I cada filera feia un rectangle amb lletra. A cada rectangle hi amassaven 15 persone, l’un damunt de l’altre. Els franquistes van omplir una àrea de 41,000 metres quadrats per enterrar les seves víctimes. El FMPV ha identificat principalmente les víctimes produïdes entre abril de 1939 i Desembre de 1945. Però en una de les fosses hi van soterrar 16.000 persones entre gener del 1945 i el 19 d’octubre de 1950.”

“Segons els postres càlculs, en total hi podria haver entre 65.000 i 70.000 enterrats en fosses comunes aquí. Tot això en temps de “pau”. Qualsevol que vulgui manipular et diria que aquells morts van morir de pobresa. Però la majoria d’ells eren presoners. I tots sabem a qui condemnaven a la pobresa els vencedors.” Són les fosses més grans d’Europa segons ha dit Francesco Cossiga, membre de la Comissió de la Veritat de València.

L’actitud de l’Ajuntament

Un mes després de naixement de la FMPV, l’ajuntament de València va decidir fer 1000 nínxols nous al cementiri en el mateix lloc on encara era possible d’investigar les fosses que queden. El Fòrum va demanar de paralitzar les obres però ens van dir que no. El 18 de maig de 2006 l’ajuntament va començar a fer carregar camions de terra de la fossa i les va portar a un abocador fora del cementiri a Sagunt.. Van intentar parar les investigacions però van poder degut a la presión de milers de persones anònimes.

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0