Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

Fòrum per la Memòria del País Valencià

El Tribunal d’Estrasburg tanca la porta a les víctimes del genocidi franquista

Per què no es fa justícia? Massa complicitats amb el genocidi franquista tant dins com fora de l’estat espanyol al llarg dels 40 anys de dictadura militar feixista; els Estats Units i les “democràcies europees” van sostenir la dictadura i tenien ple coneixement el genocidi; fins i tot van acceptar l’Espanya de Franco com a membre de ple dret de l’ONU, un organisme que va arribar a ser presidit entre 1972 i 1981 per Kurt Waldheim, oficial de les SS i de WEHRMACHT (forces armades nazis) i acusat de crims de guerra nazis. CATALÀ/CASTELLANO

divendres 18 de maig de 2012

Resolució del Tribunal d’Estrasburg a sota

CATALÀ / CASTELLANO

La Cort Europea dels Drets Humans d’Estrasburg ha tancat la darrera via judicial per a les persones i organitzacions que reivindiquen la memòria de les víctimes el franquisme. Tres sentències de l’alt tribunal, màxima instancia europea en matèria de drets fonamentals i de llibertats públiques, han fet cas omís a les demandes de les víctimes i perpetuen el mantell de silenci 75 anys després del colp militar feixista del 18 de juliol de 1936.

El Tribunal dels Drets Humans "va inadmetre" (en paraules d’aquesta instància judicial) el passat 5 d’abril la demanda presentada pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, a la qual es denunciava tant la impunitat pels actes de genocidi i lesa humanitat perpetrats durant la guerra civil i el franquisme, què vulneren el Conveni Europeu dels Drets Humans, com la "denegació de justícia" per part dels tribunals espanyols davant els successius recursos per l’associació plantejats.

Amb una breu i lapidària resposta, Estrasburg talla els anhels de justícia dels familiars de la repressió franquista: "Aquesta sentència és definitiva i no pot ser objecte de cap recurs davant aquest Tribunal, davant la gran Sala ni davant cap altre òrgan. Per tant, la Secretaria no podrà proporcionar-li precisions complementàries sobre les deliberacions de la formació del jutge únic, ni respondre les cartes que vostè pogués enviar relatives a la decisió emesa en el present cas. Així mateix, vostè no rebrà cap altre document del Tribunal referit a l’expedient, el qual, d’acord amb les directives del Tribunal, serà destruït en el termini d’un any des de la data de la decisió".

El Fòrum per la Memòria va armar la demanda amb arguments contundents, però que s’han topat amb l’entossudiment judicial: La desaparició de 24.519 persones des de l’1 d’abril de 1939 fins al 31 de desembre de 1945, les restes de les quals són soterrades al Cementeri General de València; un llistat de 2.300 persones desaparegudes a la ciutat de Paterna entre 1939 i 1956; i altres 17 afusellades als murs del cementeri d’Oriola al 1939, per condemnes a mort dictades pel Consell de Guerra Permanent d’aquesta localitat.

Per què no es fa justícia? Massa complicitats amb el genocidi franquista tant dins com fora de l’estat espanyol al llarg dels 40 anys de dictadura militar feixista; els Estats Units i les “democràcies europees” van sostenir la dictadura i tenien ple coneixement el genocidi; fins i tot van acceptar l’Espanya de Franco com a membre de ple dret de l’ONU, un organisme que va arribar a ser presidit entre 1972 i 1981 per Kurt Waldheim, oficial de les SS i de WEHRMACHT (forces armades nazis) i acusat de crims de guerra nazis; el cert és que si ara es reconegués la comissió de crims de lesa humanitat, tots es veurien implicats; si es va constituir el Tribunal de Nuremberg va ser per les pressions del Lobby jueu; els morts del franquisme però, eren pobres i a ningú l’interessen.

El Fòrum per la Memòria va travessar un calvari judicial per l’estat espanyol abans de recalar a Estrasburg. A l’octubre del 2008 el Jutjat d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional espanyola, el titular del qual era l’ex jutge Baltasar Garzón, va acordar instruir un sumari amb les denúncies per presumptes delictes de detencions il•legals amb resultat de desaparicions massives presentades per particulars, associacions de drets humans i sindicats. Prompte, però, es va frustrar l’esperança. Poc més d’un mes després, un altre auto del mateix jutjat declara l’extinció de la responsabilitat penal (per mort) dels 44 autors intel•lectuals de les morts (per què només declara responsables a aquests 44 personatges quan en el 1977 en l’estat espanyol s’afusellava?), i també la inhibició en favor dels jutjats d’instrucció de les localitats on s’ubiquen les fosses. La Sala de lo Penal de l’Audiència Nacional espanyola arriba fins i tot a declarar els fets denunciats com a "prescrits i/o amnistiats". El Tribunal Suprem (novembre del 2010)i el Tribunal Constitucional (juny de 2011) cegaren finalment qualsevol canal per a la depuració de responsabilitats.

És evident que hi ha una “enginyeria jurídica que fa impossible - tant dins com fora de l’estat espanyol- que puguen jutjar-se els crims franquistes; les dues lleis de punt final aprovades pel Parlament espanyol i votades PSOE i PC-EU (la Llei d’Amnistia del 1977 i la Llei de la Memòria Històrica del 2007) condueixen irremeiablement a que en tots els jutjats ens arxiven les denúncies i sempre s’al•legue que els delits han prescrit, fent impossible demanar responsabilitats als implicats.

Ni a Estrasburg ni a l’estat espanyol. Ni per la via política ni per la judicial. Tant se’n dóna col•lectius de memòria com recursos individuals de familiars. El resultat és el mateix. A l’abril d’enguany, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va desestimar el recurs presentat per la família del qui fóra diputat del PSOE Luís Dorado Luque, perquè -segons la resolució- la demanda es va interposar "fora de termini" i els fets, afegeix la Cort, van ocórrer molt abans que s’haguera aprovat la Convenció Europea dels Drets Humans. El nét de l’exdiputat i sa mare havien passat prèviament pels jutjats cordovesos, l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Constitucional.

Luís Dorado Luque fou parlamentari electe a les eleccions del 1936 per la província de Màlaga, dins de les candidatures del Front Popular. Detés per les tropes franquistes el 18 de juliol del 1936 l’afusellaren i el soterraren en una fossa comuna del cementeri de Còrdova. La família mai va rebre comunicació oficial de la seua mort. Va ser inscrit al registre del camposant però no al registre civil, el mateix que la majoria de les persones llençades a les fosses comunes del Cementiri general de València; 75 anys després es confirma la impunitat del seu assassinat.

Amb Amando Muñiz i Àgueda Campos, afusellats a Paterna l’abril del 1941, la Cort d’Estrasburg va sentar precedent. El fill d’ambdós va arribar a l’alt tribunal després d’esgotar totes les vies de la jurisdicció espanyola. I en la màxima instància europea la demanda es va declarar "inadmissible" a l’agost del 2008, amb una argumentació quasi exotèrica: "el procediment contenciós no es referia a un litigi sobre els drets i obligacions de caràcter civil del demandant ni al fonament d’una acusació en matèria penal adreçada contra ell en virtut de l’article 6 del Conveni. En conseqüència, la demanda és incompatible “ratione materiae” amb les disposicions del Conveni (...)

En aquest fosc raonament amb el qual es va tallar la lluita de Vicente Muñiz per la rehabilitació moral i jurídica dels seus pares, i per la nul•litat del Consell de Guerra que els va condemnar a mort i els va executar tenint a penes 30 anys. Militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista -Amando xofer del secretari local del POUM i Àgueda, assistenta en la neteja de la seu- van patir un judici ple d’irregularitats en el qual finalment va prevaldre la banal declaració d’un falangista, qui va dir haver "oït" una vegada que Àgueda va afirmar haver matat tres dones. No van aparèixer els cadàvers, ni els seus noms i cognoms, ni el lloc en el qual suposadament es van cometre els assassinats. Després de l’afusellament, Amando Muñiz i Àgueda Campos van ser llançats a una fossa comuna. 75 anys després, han sigut soterrats, junt a altres milers de víctimes del franquisme, a una altra fossa. La de l’oblit.


Castellano

El Tribunal de Estrasburgo cierra la puerta a las víctimas del genocidio franquista

La Corte Europea de Derechos Humanos de Estrasburgo ha cerrado la última vía judicial para las personas y organizaciones que reivindican la memoria de las víctimas del franquismo. Tres sentencias del alto tribunal, máxima instancia europea en materia de derechos fundamentales y libertades públicas, hacen oídos sordos a las demandas de las víctimas y perpetúan el manto de silencio 75 años después del golpe militar fascista del 18 de julio de 1936.

El Tribunal de Derechos Humanos “inadmitió” (en palabras de esta instancia judicial) el pasado 5 de abril la demanda presentada por el Fòrum per la Memòria del País Valencià, en la que se denunciaba tanto la impunidad por los actos de genocidio y lesa humanidad perpetrados durante la guerra civil y el franquismo que vulneran el Convenio Europeo de Derechos Humanos, como la denegación de justicia por parte de los tribunales españoles ante los sucesivos recursos por la asociación planteados.

Con una escueta y lapidaria contestación, Estrasburgo zanja los anhelos de justicia de los familiares de la represión franquista: “Esta sentencia es definitiva y no puede ser objeto de recurso alguno ante este Tribunal, ante la gran Sala ni ante otro órgano. Por lo tanto, la Secretaría no podrá proporcionarle precisiones complementarias sobre las deliberaciones de la formación del juez único, ni responder a las cartas que usted pudiera enviar relativas a la decisión emitida en el presente caso. Asimismo, usted no recibirá ningún otro documento del Tribunal referente al expediente, el cual, de acuerdo con las directivas del Tribunal, será destruido en el plazo de un año desde la fecha de la decisión”.

El Fòrum per la Memòria armó la demanda con argumentos contundentes, pero han topado con la cerrazón judicial: La desaparición de 24.519 personas desde el 1 de abril de 1939 hasta el 31 de diciembre de 1945, cuyos restos se hallan enterrados en fosas comunes en el Cementerio General de Valencia; un listado de 2.300 personas desaparecidas en la localidad de Paterna (Valencia) entre 1939 y 1956; y otras 17 fusiladas en las tapias del cementerio de Orihuela (Alicante) en 1939, por condenas de muerte dictadas por el Consejo de Guerra Permanente de esta localidad.

¿Por qué no se hace justicia?: Demasiadas complicidades con el genocidio franquista tanto dentro como fuera del estado español durante los 40 años de dictadura militar fascista; Estados Unidos y las “democracias europeas” sostuvieron la dictadura y tenían pleno conocimiento del genocidio; incluso aceptaron a la España de Franco como miembro de pleno derecho de la ONU, un organismo que llegó a ser presidido entre 1972 y 1981 por Kurt Waldheim, oficial de las SS y de la WEHRMACHT (fuerzas armadas nazis) y acusado de crímenes de guerra nazis; lo cierto es que si ahora se reconociera la comisión de crímenes de lesa humanidad, todos se verían implicados; si se constituyó el Tribunal de Nuremberg fue por las presiones del Lobby judío, pero los muertos del franquismo eran pobres y a nadie interesan.

El Fòrum per la Memòria atravesó un calvario judicial por el estado español antes de recalar en Estrasburgo. En octubre de 2008 el Juzgado de Instrucción número 5 de la Audiencia Nacional española, cuyo titular era el ex juez Baltasar Garzón, acordó instruir un sumario por presuntos delitos de detenciones ilegales con resultado de desapariciones masivas ante denuncias de particulares, asociaciones de derechos humanos y sindicatos. Pero pronto se frustró la esperanza. Apenas un mes después, otro auto del mismo juez declara la extinción de la responsabilidad penal (por fallecimiento) de los 44 autores intelectuales de las muertes (por qué sólo declara responsables a esos 44 personajes cuando en el 77 en el estado español aún se fusilaba?), así como la inhibición a favor de los juzgados de instrucción de las localidades donde se ubiquen las fosas. La Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional española llega incluso a declarar los hechos denunciados como “prescritos y/o amnistiados”. El Tribunal Supremo (noviembre de 2010) y el Tribunal Constitucional (junio de 2011) cegaron finalmente cualquier canal para la depuración de responsabilidades.

Es evidente que hay una “ingeniería jurídica”, que hace imposible que –tanto dentro como fuera del estado español- puedan juzgarse los crímenes franquistas; las dos leyes de punto final aprobadas en el Parlamento español y votadas por el PSOE y el PC-IU (la Ley de Amnistía de 1977 y la de Memoria Histórica de 2007) conducen irremediablemente a que en todos los juzgados nos archiven las denuncias y siempre se alegue que los delitos han prescrito, haciendo imposible pedir responsabilidades a los implicados.

Ni en Estrasburgo ni en el estado español. Ni por la vía política ni por la judicial. Da lo mismo colectivos de la memoria que recursos individuales de familiares. El resultado es el mismo. En abril de este año, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos desestimó el recurso presentado por la familia del que fuera diputado del PSOE Luis Dorado Luque, ya que –según la resolución- la demanda se interpuso “fuera de plazo” y los hechos, añade la Corte, ocurrieron mucho antes de que se aprobara la Convención Europea de Derechos Humanos. El nieto del exdiputado y su madre pasaron previamente por los juzgados cordobeses, la Audiencia Provincial de Córdoba, la Audiencia Nacional española y el Tribunal Constitucional.

Luis Dorado Luque fue parlamentario electo en las elecciones de febrero de 1936 por la provincia de Málaga, en las candidaturas del Frente Popular. Detenido por las tropas franquistas el 18 de julio de 1936, le fusilaron y enterraron en una fosa común del cementerio de Córdoba. La familia nunca tuvo comunicación oficial de su muerte. Fue inscrito en el registro del camposanto pero no en el registro civil, al igual que la mayoría de las personas enterradas en las fosas comunes del Cementerio general de Valencia; 75 años después se confirma la impunidad de su asesinato.

Con Amando Muñiz y Águeda Campos, fusilados en Paterna en abril de 1941, la Corte de Estrasburgo sentó precedente. El hijo de ambos llegó al alto tribunal tras agotar todas las vías de la jurisdicción española. Y en la máxima instancia europea la demanda se declaró “inadmisible” en agosto de 2008, con una argumentación casi esotérica: “el procedimiento contencioso no se refería a un litigio sobre los derechos y obligaciones de carácter civil del demandante ni al fundamento de una acusación en materia penal dirigida contra él en virtud del artículo 6 del Convenio. En consecuencia, la demanda es incompatible “ratione materiae” con las disposiciones del convenio (…)”.

Es éste el oscuro razonamiento con el que se cercenó la lucha de Vicente Muñiz por la rehabilitación moral y jurídica de sus padres, y por la nulidad del Consejo de Guerra que les condenó a muerte y les ejecutó con apenas 30 años. Militantes del Partido Obrero de Unificación Marxista –Amando, chófer del secretario local del POUM y Águeda, asistenta en la limpieza de la sede- padecieron un juicio lleno de irregularidades en el que finalmente prevaleció la banal declaración de un falangista, quien dijo haber “oído” una vez que Águeda afirmó haber matado a tres mujeres. No aparecieron cadáveres, ni sus nombres y apellidos, ni el lugar en que supuestamente se cometieron los asesinatos. Tras el fusilamiento, Amando Muñiz y Águeda Campos fueron arrojados a una fosa común. 75 años después han sido enterrados, junto a otras miles de víctimas del franquismo, en otra fosa. La del olvido.

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0