Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

Avui, dimecres 21 d’octubre del 2009. Josep Cruanyes i Toni Strubell / Portaveu i coordinador, respectivament, de la Comissió de la Dignitat

Fer justícia amb el president Lluís Companys, una cuestió pendent

Per atorgar un perdó, primer algú t’ha d’haver demanant perdó. I els qui caldria que ho fessin, com a hereus successoris del govern franquista que perpetrà el crim, han declarat públicament la seva voluntat de rentar-se’n les mans. Mentre els governs de França i Alemanya, per via dels seus cònsols generals, han demanat disculpes per la seva responsabilitat en el lliurament -i doncs en la mort- de Companys (29-9-2009), l’espanyol l’únic que ha fet és atorgar una pintoresca declaració a una familiar del president en què ni tan sols es diu que Companys va ser condemnat com a president de Catalunya! També hi certifica que va ser "injustament condemnat a mort" com si de condemnes a mort n’hi hagués de justes...

dijous 22 d'octubre de 2009

FER JUSTÍCIA AMB EL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS, UNA QÜESTIÓ PENDENT

Resignació o dignitat?

Josep Cruanyes i Toni Strubell / Portaveu de la Comissió de la Dignitat i coordinador de la Comissió de la Dignitat

Carles de Miguel L’any 1942 Winston Churchill, en ple abatiment pel Blitz, va arengar els seus compatriotes tot proclamant que el pitjor que li podia passar a un país és caure en la resignació. Tal com s’està conduint el tema de la "rehabilitació" del president Lluís Companys, amb motiu del 69è aniversari del seu afusellament, hom diria que les autoritats catalanes estan rondant perillosament el precipici d’aquella resignació.

FER JUSTÍCIA AMB COMPANYS, president de tots els catalans, és una operació que només es pot portar a terme amb les nostres regles. A aquestes altures de la partida, assumir les regles d’altri, tot aprofitant estrafolaris forats en la legislació per mirar de colar-hi una trista "rehabilitació" -via certificat de bona conducta- té més de derisió que de reparació. És per això que considerem inacceptable que una recent declaració de la nostra Generalitat apunti que el poble català ha "perdonat" l’assassinat del seu president. Hi ha dues poderoses raons per negar-ho. Primer, que la legislació internacional no admet un "perdó" per un crim d’Estat o contra la humanitat perquè no prescriuen.

LA SEGONA ÉS QUE PER ATORGAR un perdó, primer algú t’ha d’haver demanant perdó. I els qui caldria que ho fessin, com a hereus successoris del govern franquista que perpetrà el crim, han declarat públicament la seva voluntat de rentar-se’n les mans. Mentre els governs de França i Alemanya, per via dels seus cònsols generals, han demanat disculpes per la seva responsabilitat en el lliurament -i doncs en la mort- de Companys (29-9-2009), l’espanyol l’únic que ha fet és atorgar una pintoresca declaració a una familiar del president en què ni tan sols es diu que Companys va ser condemnat com a president de Catalunya! També hi certifica que va ser "injustament condemnat a mort" com si de condemnes a mort n’hi hagués de justes... Cap català conscient pot acceptar aquesta humiliació. Estem parlant d’un president del nostre país, no d’un delinqüent.

PER ALTRA BANDA, LA VIA ENCETADA per l’actual govern de la Generalitat per fer honor a Companys és més la de la resignació que no la de la dignitat. ¿Per què s’ha obviat la via d’acudir al Fiscal Superior de Catalunya, la institució creada per l’Estatut, a la qual la Generalitat hauria de lliurar ara la petició? Cedint el protagonisme a la Fiscalia General de l’Estat es menysprea les institucions catalanes. Veurem ara si la Fiscalia espanyola pren una altra actitud, ja que fins ara s’ha oposat taxativament a les revisions demanades per familiars de Joan Peiró, Salvador Puig Antich o de companys de Francisco Granados i Joaquin Delgado. Quina garantia tenim que això canviarà ara? A més, no és denigrant que aquesta via depengui de la "presentació de noves proves"? No hauria de ser l’arribada de la democràcia, després d’una dictadura, l’únic requisit? Ni a l’Alemanya post-1945 ni a la Sud-àfrica posterior a l’apartheid no es va exposar cap víctima a tanta humiliació.

FA POCS DIES FERNÁNDEZ DE LA VEGA va fer una crida als jutges a favor de la "tolerància zero" en el cas Millet. En contrast, en el cas dels consells de guerra franquistes, ha dit que no és cosa del seu govern sinó de la justícia. No hi podríem estar més en desacord. És responsabilitat directa del govern espanyol de qui, al seu torn, depèn la Fiscalia. En el cas que la Fiscalia demanés l’anul·lació i el Tribunal Suprem la refusés, ha de ser el govern espanyol que prengui la responsabilitat de dur-la a terme tot fent -com feren els alemanys- una llei que anul·li tots aquest processos.

PEL QUE FA AL NOSTRE GOVERN, també crida l’atenció que no hagi estat capaç de respondre a la petició d’entrevista feta per cinquanta personalitats i entitats guardonades amb la Creu de Sant Jordi que, ara fa un any, van demanar una audiència a l’actual president per exposar-li la seva preocupació per la greu inoperància d’uns i altres a l’hora de fer justícia a un president de la Generalitat afusellat fa 69 anys. Mentre superar el franquisme i fer justícia als represaliats del franquisme és una assignatura pendent, la incapacitat per honorar degudament Companys només es pot interpretar com un gravíssim senyal d’alarma que indica que a Espanya encara no ha arribat la democràcia tal com l’entén el món occidental.

Avui

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0