Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

Galizalivre, 07 de Xaneiro de 2010

Sessenta anos sem Castelao

"la censura que va anar més enllà de la immediatesa, ja que hui encara es fa això d’elogiar “únicament de qui s’ha mort les seues característiques d’humorista, literat i caricaturista”, i fer del seu passat, la seua obra i fins i tot el seu cadàver un plat predilecte de les aus rapinyaires de la política gallega". GALEGO/CATALÀ

diumenge 10 de gener de 2010

Traducció del gallec al català María Fullana

Galizalivre

Vídeo dos protestos contra o translado do corpo de Castelão no 28 de junho de 1984

"Habiendo fallecido en Buenos Aires el político republicano y separatista gallego Alfonso Rodríguez Castelao se advierte lo siguiente: La noticia de su muerte se dará en páginas interiores y a una columna. Caso de insertar fotografía, esta no deberá ser de ningún acto políltico. Se elogiarán únicamente del fallecido sus características de humorista, literato y caricaturista. Se podrá destacar su personalidad política, siempre y cuando se mencione que aquella fue errada y que se espera de la misericordia de Dios el perdón de sus pecados. De su actividad literaria y artística no se hará mención alguna del libro "Sempre en Galiza" ni de los álbumes de dibujos de la guerra civil. Cualquier omisión de estas instrucciones dará lugar al correspondiente expediente."

Com essas palavras recebeu o fascismo espanhol a morte de Castelão em Buenos Aires. Aviso da censura que foi mais lá da imediatez, pois ainda hoje permanece isso de elogiar “únicamente del fallecido sus características de humorista, literato y caricaturista”, tornando-se o seu passado, a sua obra e até o seu cadáver num prato predileto das aves de rapina da política galega. Eis a sua história do seu translado à Galiza desde a Chacarita no 28 de junho de 1984. Pouco importou o facto de deixar por escrito a sua vontade: “E embora morresse aqui os meus ossos iriam ao caminho de esqueletos que une a Galiza com a Argentina. Mas sou feliz porque tenho a esperança de morrer na minha terra. Eu hei de ir lá, quando sobre a minha pátria alumee o sol da liberdade e nos vales do meu país ressoe o aturujo da vitória”. Os boitres da pirataria simbólica expropriaram Castelão à Galiza como as turvas enfurecidas que pelejam polas relíquias do santo tal com os cães polos ossos.

Reproduzimos aqui o artigo publicado no 21 de janeiro de 1950 em Opinión Gallega:

¡Loito na galeguidade!

Nosa patria, Galiza, perdeu ao máis esgrevio e precraro dos seus cibdadáns, ¡Fóisenos Castelao! Ca súa morte, a galeguidade inteira sofreu a máis fonda e rexa sacodida que rexistra a sua historia pol-o pasamento d-un fillo. O nome ea persoalidade de Castelao istaban de tal maneira chantados no esprito e no sentimento dos galegos, que sua morte repercuteu doorosamente en todos; e todos ficamos atarecidos pol-a anguriosa sensación de termos sofrido unha a témera catástrofe coleitiva e nazonal.

Moitas son os figuras de auto releve que otopamos na historia do noso pobo e que son lexítimas orgullezas da patria galega: Prisciliano, San Rosendo, Xelmírez, Feixóo, Rosalía..., pro sóio siñalar algunhas das que enchen épocas. Mais ningunha acadou a siñificazón de símbolo da patria galega na ampritude e na fondura de Castelao. A mitade do século aitual ficará na nosa historia como época luminosa do defiñitivo rexurdimento e robusteza da persoalidade cultural e política de Galiza; esí coma tamén da sua eisaltación aos outros pranos internacionaes. Moitos foron os que axudaron a elo cos seus talentos, cos seus esforzos e co sagrifizo das suas vidas. Mais Castelao é o úneco que, de por sí, enche, caraiteiza e lle da cor e ton a ista época da sua persoalidade polifacética, ca sua específica maneira de chegar o corazón do pobo, cas suas xenaies instuicións e conceucións, ca suas paixón e fidelidade patrióticas, ca sua doutriña galeguista, cas suas loitas a prol dela, ca firmedume do seu longo e dramático apostolado dino e limpo que tivo culmiñazón e romate no eisilio. Castelao foi profeta, apostolo e mártir. Por tudo elo a nosa época será, -o é xa-, denomiñada a "época de Castelao".

Esí se esprica que, na sua morte se dese o milagre de se conxuntaren todol-os galegos, -os que istán alá eos que vivimos na emigración-, calisquera fose a sua posizón ideolóxica e política, pra o loubar, honorar e chorar. Eiquí todal-as homes. Alá, a máis outa dinidade ecresiástica na que latexa, por sorte para patria, un nobre e afervorado corazón galego, a Universidade, a Academia Galega, os Centros culturaes, a prensa toda eo pobo. Sóio calaron os que tiñan que calar: as autoridás falanxistas que ren teñen de galegas. Ise silenzo tamén é un homenaxe dos seus espritos arrabuñados pol-o remorso.

Castelao cos seus dibuxos, fixo que Galiza reparase nas suas doencias, nos seus defeutos e nas suas dramáticas disgracias coma poco, coma ente cultural e coma nazón; e con ilo acuciou as reitificaciós ea percura de solucións dos fondos probremas. Castelao ca sua pruma acreceu o acervo cultural galego esí no orde literario coma no científico; remozou o lle deu outa categoría a nosa língua. Castelao ca sua verba, so ergueu o esprito eo corazón da galeguidade, espertándolle o senso da sua defiñida persoalidade histórica e dos seus direitos nazonaes. Castelao diputado a Cortes, fixo que por primeira vez a política hespañola adevirtise que Galiza falaba con dinidade e altiveza a linguaxe d-unha entidade nazonal, e non a verba reximentada e desvaida do privincialismo suxeitado. Castelao presidente do Consello de Galiza e ministro da república Hespañola no eisilio, deu a nosa patria galega a outa categoría de nazón renacida, parella de Catela, de Cataluña e de Euzkadi, nemigo imbatibel do totalitarismo de feitura eistranxeira que ten abafado aos pobos peninsuares, cobizosa de paz e amante da democracia.

O valdeiro que deixou Castelao e insondabel. A galeguidade sinte arrepiante sensación de orfandade. Mais temos de raucionar. O valdeiro o encherá o seu recordo, o seu exempro ea sua doutriña. A orfandade o sobrelevaremos ca fé no futuro da patria galega que soñou Castelao.

Seu cadrave embalsamado, envolto na bandeira galega cuberto de terra galega, témolo eiquí en custodia sagra. Unha diada, -que á ser luminosa e de groria, pois a patria terá conquerido a sua liberdade-, o levaremos en peregrinaxe patriótica a Galiza pra que repouse no Panteón Nazonal, a beira de Rosalía e de Brañas quenes xá o agardan desacougados e arelantes.

¡Loito na galeguidade! ¡Fóisenos Castelao! ¡VIVA CASTELAO!

Català

Amb aquestes paraules va rebre el feixisme espanyol la mort de Castelao a Buenos Aires. Avís de la censura que va anar més enllà de la immediatesa, ja que hui encara es fa això d’elogiar “únicament de qui s’ha mort les seues característiques d’humorista, literat i caricaturista”, i fer del seu passat, la seua obra i fins i tot el seu cadàver un plat predilecte de les aus rapinyaires de la política gallega: com ara la història del seu trasllat a Galícia des de Chacarita el 28 de juny de 1984. Poc importà el fet que deixara per escrit la seua voluntat: “I encara que morira ací, els meus ossos anirien a parar al camí d’esquelets que uneix Galícia amb Argentina. Tanmateix, estic content, perquè tinc l’esperança de morir a la meua terra. Jo hi aniré, quan sobre la meua pàtria lluïsca el sol de la llibertat i a les valls del meu país ressone el crit de la victòria”. Els voltors de la pirateria simbòlica van expropiar Castelao a Galícia com les turbes enfurides que es barallen per les relíquies del sant, com els gossos pels ossos.

Reproduïm ací l’article publicat el 21 de gener de 1950 en Opinión Gallega:

Lluite en la galleguitat!

La nostra pàtria, Galícia, ha perdut el més il•lustre i preclar dels seus ciutadans, Se’ns ha anat Castelao! Amb la seua mort, tota la galleguitat ha sofert la més fonda i forta sotragada que registra la seua història per la mort d’un fill. El nom i la personalitat de Castelao estaven arrelats de tal manera en l’esperit i el sentiment dels gallecs, que la seua mort ha repercutit dolorosament en tots; i tots estem atordits per la sensació angoixosa d’haver patit una enorme catàstrofe col•lectiva i nacional.

Moltes són les figures d’alt relleu que trobem en la història del nostre poble i que són legítims orgulls de la pàtria gallega: Priscil•lià, Sant Rossend, Xelmírez, Feixóo, Rosalia... per assenyalar-ne només algunes de les que omplin les èpoques. Cap, però, va assolir la significació de símbol de la pàtria gallega amb l’amplitud i la fondària de Castelao. La meitat del segle actual romandrà en la nostra història com l’època lluminosa del definitiu resorgiment i fortalesa de la personalitat cultural i política de Galícia; així com també de la seua exaltació en els altres plans internacionals. Molts en van ser els qui hi ajudaren amb els seus talents, amb els seus esforços i amb el sacrifici de les seues vides. Castelao, però, és l’únic que, per ell mateix, ompli, caracteritza i dóna color i to a aquesta època amb la seua personalitat polifacètica, amb la seua específica manera d’arribar al cor del poble, amb les seues genials intuïcions i concepcions, amb la seua passió i fidelitat patriòtica, amb la seua doctrina galleguista, amb la seua lluita a favor d’aquesta, amb la fermesa del seu llarg i dramàtic apostolat digne i net que va culminar i acabar a l’exili. Castelao va ser profeta, apòstol i màrtir. Per tot això, la nostra època serà, –já ho és–, denominada “l’època de Castelao".

Així s’explica que, en la seua mort, es donara el miracle que s’aplegaren tots els gallecs, –els que són allà i els que vivim en l’emigració–, fóra qui fóra la seua posició ideològica i política, per lloar-lo, honorar-lo i plorar-lo. Ací, totes les persones. Allà, la més alta dignitat eclesiàstica en què batega, per sort per a la pàtria, un noble i fervent cor gallec, la Universitat, l’Acadèmia Gallega, els Centres culturals, tota la premsa i el poble. Només callaren els qui havien de callar: les autoritats falangistes que res no tenen de gallegues. Aquest silenci també és un homenatge dels seus esperits arrapats pels remordiments.

Castelao, amb els seus dibuixos, va fer que Galícia se n’adonara dels seus mals, dels seus defectes i de les seues dramàtiques desgràcies com a poble, com a ésser cultural i com a nació; i amb això, va apressar les rectificacions i la recerca de solucions dels problemes greus. Castelao, amb la seua ploma, va fer acréixer el cabal cultural gallec tant literàriament com científica; renovà i donà una alta categoria a la nostra llengua. Castelao, amb la seua paraula, aixecà l’esperit i el cor de la galleguitat, despertant-hi el sentit de la seua definida personalitat històrica i dels seus drets nacionals. Castelao, diputat a Corts, va fer que, per primera vegada, la política espanyola percebera que Galícia parlava amb dignitat i altivesa el llenguatge d’una entitat nacional, i no la paraula reglamentada i deslluïda del provincialisme submís. Castelao, president del Consell de Galícia i ministre de la República espanyola a l’exili, donà a la nostra pàtria gallega l’alta categoria de nació renascuda, igual a Castella, a Catalunya i a Euskadi, enemic invencible del totalitarisme de caire estranger que ofegava els pobles peninsulars, ansiosa de pau i amant de la democràcia.

El buit que va deixar Castelao és insondable. La galleguitat sent una orfandat estremidora. Hem de reaccionar, però. El buit l’omplirà el seu record, el seu exemple i la seua doctrina. L’orfandat la superarem amb la fe en el futur de la pàtria galega que somnià Castelao.

El seu cadàver embalsamat, embolcallat en la senyera gallega, cobert de terra gallega, el tenim ací en custòdia sagrada. Un dia –que serà lluminós i de glòria, puix la pàtria haurà conquistat la seua llibertat–, el durem en pelegrinatge patriòtic a Galícia perquè repose al Panteó Nacional, al costat de Rosalia i de Brañas, que ja l’esperen inquiets i expectants.

Lluite en la galleguitat! Se’ns ha anat Castelao! VISCA CASTELAO!

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0