Davant l’enjudiciament de Garzón

S’ha de recordar que ha estat el treball i l’activitat de les associacions de víctimes del franquisme les que han posat al descobert l’abast de la repressió i la impunitat dels crims franquistes a l’estat espanyol i no Garzón. Les víctimes han patit la repressió, la tortura, la mort, l’exili, desaparicions, el robatori de filles i fills, segrests, afusellaments, judicis i presó, la fam i el rebuig social. L’acte emès per Garzón és un acte de punt final. Establix com límit temporal superior l’any 1951, pel què els crims comesos més enllà d’aquesta data seguirien impunes

Per la fi de les lleis de punt final

Per la investigació i l’enjudiciament dels responsables del franquisme

Pel rescabalament de les víctimes

(en castellà abaix)

L’admissió a tràmit de la querella contra Garzón, per admetre a tràmit les denùncies presentades diverses associacions de víctimes per crims contra la humanitat i desaparicions forçades durant el franquisme, és atemptatòria contra la imprescriptibilidad dels delictes de lesa humanitat declarada pel comitè de Drets Humans de l’ONU. En aquest sentit, Esquerra Anticapitalista crida a mobilitzar-se contra aquest processament així com contra qualsevol altre contra les persones relacionades amb el processament dels criminals del franquisme.

S’ha de recordar que ha estat el treball i l’activitat de les associacions de víctimes del franquisme les que han posat al descobert l’abast de la repressió i la impunitat dels crims franquistes a l’estat espanyol i no Garzón. Les víctimes han patit la repressió, la tortura, la mort, l’exili, desaparicions, el robatori de filles i fills, segrests, afusellaments, judicis i presó, la fam i el rebuig social. L’acte emès per Garzón és un acte de punt final. Establix com límit temporal superior l’any 1951, pel què els crims comesos més enllà d’aquesta data seguirien impunes. A més, quan s’enumera als imputats es fa a gratcient que estan tots morts i que, una vegada certificada la seva defunció, el suposat procés al franquisme coneixerà el seu definitiu punt final sense que s’hagen investigat judicialment tots els crims comesos, sense que s’encause als responsables encara vius i sense que es repare, en tota la seua dimensió, el dany causat. Però ni tan sols això toleren les forces de l’estat heretades del franquisme.

Les cúpules del PCE i del PSOE feren un pacte de silenci i es mostren partidaris del no processament dels responsables del franquisme. Prova d’açò són la llei d’amnistia de 1978 i la llei de la Memòria Històrica. Ambdues, lleis de punt final. La llei de Memòria Històrica, perquè en declarar el franquisme com "il·legítim" i com no il·legal, impedeix la reclamació de les víctimes per les vies penals, econòmica o administrativa. En aquest sentit parlen les declaracions recents de Cayo Lara de que "No es tracta avui d’encausar i empresonar als autors intel·lectuals de l’aixecament militar ni a qui ho van recolçar amb armes i cabdals. Tampoc no a qui van jutjar, van empresonar i van assassinar a milers de persones" (1) o les de Ramón Jauregui que "els espanyols ... decidim perdonar" (2). I, en el mateix sentit parlen els fets: fins ara no ha estat processat cap participant en la dictadura ni cap empresa vinculada amb l’explotació de presos, ni cap responsable d’una església vinculada amb la tracta de criatures. En canvi sí han estar condecorats exministres franquistes o coneguts policies torturadors.

A hores d’ara, i de forma interessada, partits i sindicats de l’esquerra institucional desvien la lluita de les víctimes del franquisme a la defensa d’un jutge que forma part dels tribunals hereus de l’ordre públic franquista, un jutge que ha sotmès persones acusades de terrorisme a règim d’incomunicació, veritable espai d’impunitat en el qual es produïxen tortures brutals, i que s’ha mostrat impasible davant les denúncies de tortura narrades per les persones detingudes sota la seva responsabilitat, tal com han denunciat diversos organismes contra la tortura.

No es tracta de Garzón. Es tracta de trencar el pacte d’impunitat i silenci.

Es tracta de movilitzar-se contra els atacs que es fan contra el treball de les organitzacions de víctimes del genocidi franquista, per amagar els criminals i per esborrar la memòria. L’exemple més recent el tenim en la movilització del 18 d’abril passat al cementeri de València contra el monòlit als feixistes sobre la fossa comuna de les seues víctimes.

Es tracta de derogar la llei d’amnistia i de la Memòria Històrica. D’iniciar la negociació, amb tots els agents socials i polítics afectats pel genocidi franquista, d’una nova llei de la memòria.

Es tracta de construir un moviment social autònom dels parlaments i de les tàctiques dels polítics parlamentaris amb l’objectiu d’aconseguir justícia i reparació reals.

Es tracta que l’estat espanyol assumisca el seu deure d’exhumar les fosses comunes judicialment (i no transferisca la seua responsabilitat als familiars d’afectats i a les associacions) i d’investigar els crims del franquisme.

Ante el enjuiciamiento de Garzón

Por el fin de las leyes de punto final

Por la investigación y el enjuiciamiento de los responsables del franquismo

Por el resarcimiento de las víctimas

Declaración de Esquerra Anticapitalista

La admisión a trámite de la querella contra Garzón por admitir a trámite las denuncias presentadas por diversas asociaciones de víctimas por los crímenes contra la humanidad y las desapariciones forzadas durante el franquismo, es atentatoria contra la imprescriptibilidad de los delitos de lesa humanidad declarada por el Comité de Derechos Humanos de la ONU. En este sentido, Esquerra Anticapitalista llama a movilizarse contra este procesamiento así como contra cualquier otro contra las personas relacionadas con el procesamiento de los criminales del franquismo.

Se ha de recordar que ha sido el trabajo y la actividad de las asociaciones de víctimas del franquismo las que han puesto al descubierto el alcance de la represión y la impunidad de los crímenes franquistas en el estado español y no Garzón. Las víctimas han padecido la represión, la tortura, la muerte, el exilio, el robo de hijas e hijos, secuestros, fusilamientos, juicios y cárcel, hambre y rechazo social. El auto emitido por Garzón es un auto de punto final. Establece como límite temporal superior el año 1951, por lo que los crímenes cometidos más allá de esta fecha seguirían impunes. Además, cuando se enumera a los imputados se hace a sabiendas que están todos muertos y de que, una vez certificada su defunción, el supuesto proceso al franquismo conocerá su definitivo punto final sin que se hayan investigado judicialmente todos los crímenes cometidos, sin que se encause a los responsables aún vivos y sin que se repare, en toda su dimensión, el daño causado. Pero ni siquiera eso toleran las fuerzas del estado heredadas del franquismo.

Las cúpulas del PCE y del PSOE hicieron un pacto de silencio y se muestran partidarias del no procesamiento de los repsonsables del franquismo. Prueba de ello son la ley de amnistía de 1978 y la ley de la Memoria Histórica. Ambas, leyes de punto final. Así, la ley de Memoria Histórica, al declarar al franquismo como "ilegítimo", en lugar de como ilegal, impide la reclamación en términos legales, económicos o administrativos de las víctimas. Así se entienden, las recientes declaraciones de Cayo Lara de que "No se trata hoy de encausar y encarcelar a los autores intelectuales del levantamiento militar ni a quienes lo apoyaron con armas y capitales. Tampoco a quienes juzgaron, encarcelaron y asesinaron a miles de personas" (1) o las de Ramón Jauregui de que "los españoles ... decidimos perdonar" (2). Y en el mismo sentido, hablan los hechos: hasta ahora no ha sido procesado ningún participante en la dictadura, ninguna empresa vinculada con la explotación de presos o ningún responsable de una iglesia vinculada con la trata de criaturas. En cambio sí han sido condecorados exministros franquistas o conocidos policías torturadores.

Actualmente, y de forma interesada, partidos y sindicatos de la izquierda institucional desvían la lucha de las víctimas del franquismo a la defensa de un juez que forma parte de los tribunales herederos del orden público franquista, un juez que ha perseguido a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas, tal como han denunciado diversos organismos contra la tortura y que se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad.

No se trata de Garzón. Se trata de romper el pacto de impunidad y silencio.

Se trata de movilizarse contra los ataques que se hacen contra el trabajo de las organizaciones de víctimas del genocidio franquista, por ocultar a los criminales y por borrar la memoria. El ejemplo más reciente lo tenemos en la movilización del pasado 18 de abril en el cementerio de València contra el monolito a los fascistas sobre la fosa común de sus víctimas.

Se trata de derogar la ley de amnistía y de la Memoria Histórica. De iniciar una nueva fase de negociación, con todos los agentes sociales y políticos afectados por el genocidio franquista, de una nueva ley de la memoria.

Se trata de constuir un movimiento social autónomo de los parlamentos i de las tácticas de los políticos parlamentarios con el objectivo de conseguir justicia y reparación reales.

Se trata de que el estado español asuma su deber de exhumar las fosas comunes judicialmente (y no transfiera su responsabilidad a los familiares de afectados y a las asociaciones) y de investigar los crímenes del franquismo.

Notes:

1. Cayo Lara. Cautivos en la España democrática. Público, 1/3/2010

2. Ramón Jauregui. Amnistía y memoria histórica. El País, 21/04/2010.

Anticapitalistes.net