Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007 (Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661 www.comissiodeladignitat.cat)

La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a "desbloquejar" l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:

Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest "acord", en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:

1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la "il·legitimitat" dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió -i els de nul·litat- cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia- tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s’admetran com actualment ho estan commprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s’han demanat han sigut refusades i sempre amb l’oposició del fiscal de l’Estat. No ho podem oblidar.

2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden "passar la patata" al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.

3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren "injustos". Si eren "injustos", això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d’urgència o del TOP) era contrari als principis de "judici just" i les lleis que s’aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva -i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d’un cop d’estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement "injustos" o "il.legítims". Si el procediment i les lleis que s’aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.

4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l’acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d’Espanya i que l’Estat havia de retornar i que encara no ha fet.

5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d’octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava -cal entendre- l’anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una "declaració d’il·legimitat" del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.

6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència -que ja fa- sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.

Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661 www.comissiodeladignitat.cat