Homenatge al President Lluís Companys en un acte presidit pel Vicepresident JL Carod Rovira on els cònsols d’Alemanya i França van condemnar la seva deportació el 1940.

Un abarrotado auditorio del Palau de la Generalitat vivió ayer un acto cargado de simbolismo y sentido político. Se permanece a la espera de que España anule su jucio. " Como tantos otros republicanos y catalanistas, el president tuvo un juicio grotesco y fue fusilado un 15 de octubre de 1940 en una madrugada que heló la ciudad"

Lluís Companys

Comunicat Comissió de la Dignitat 30.9.2008

El Secretariat de la Comissió de la Dignitat vol mostrar la seva satisfacció per l’històric acte d’homenatge que ahir es féu a l’Auditori del Palau de la Generalitat i en què s’homenatjà la figura de Lluís Companys. Va ser dels actes més concorreguts que es recorden a Palau.

La Comissió considera especialment significatiu, i emotiu, que els cònsuls generals d’Alemanya i França, Frau Christine Gläser i M. Pascal Brice, hagin expressat el seu respecte envers Companys alhora que blasmaren la participació de passats governs seus de signe tolitari en la repressió a les víctimes del franquisme. M Brice va arribar a dir que a França, "Pàtria de la llibertat" es considerava a Companys com "un francès més". Frau Gläser va demanar perdó per la participació d’un passat Govern alemany en la detenció i deportació del President.

En l’acte el Vice-President de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, va lamentar que la Democràcia espanyola encara no hagués accedit a un gest semblant de cara a Companys, i va dir que l’anul.lació de la seva pena de mort és l’únic pas que la societat catalana espera per tal que se superi l’actual impasse.

Josep Cruanyes va parlar en nom de la CdelaDignitat i va agraIr la presència dels cònsuls, que qualificà d’"històrica" alhora que demanà l’anul.lació de penes. Igualment va anunciar que la Comissió farà una campanya per a la col.locació permanent d’una bandera catalana al Baluart de Santa Amàlia de Barcelona en homenatge permanent al President i a les altres víctimes del feixisme prop del lloc on el propi President va ser afusellat. Va afegir que seria la manera millor d’aconseguir, en el futur, la plena recuperació i desmilitarització del castell de Montjuïc. El mateix Companys, acompanyat de milers de barcelonins i barcelonines, va fer-hi col.locar una senyera en el mateix lloc el 26.8.1936, en reclamar el castell per primer cop per a la ciutat, fet que avui s’havia d’emular.

Comissió de la Dignitat. Àrea de premsa. Barcelona i València. 30.9.2008

RECULL DE PREMSA

MARTES 30 DE SEPTIEMBRE DE 2008 Francia y Alemania homenajean a Companys. Fuente: www.publico.es

Un abarrotado auditorio del Palau de la Generalitat vivió ayer un acto cargado de simbolismo y sentido político. Se permanece a la espera de que España anule su jucio

FERRAN CASAS - Barcelona - 29/09/2008 23:02

Un abarrotado auditorio del Palau de la Generalitat vivió ayer un acto cargado de simbolismo y sentido político en homenaje a quien, durante seis años, ocupó sus dependencias, el president Companys. Bajo el impulso de la Comissió de la Dignitat y con el apoyo del vicepresidente Josep-Lluís Carod-Rovira, los cónsules de Francia y Alemania en la capital catalana, Pascal Brice y Christine Gläser, se citaron ante un público que, expectante, tomaba nota de sus palabras estableciendo incómodas comparaciones.

Un proceso grotesco

Companys, que sustituyó en el cargo a Francesc Macià en 1934, fue un político complejo y de carácter difícil, al que guió su "lealtad" a una Catalunya que gobernó como pudo en un momento crítico y a una República por la que se batió el cobre durante su dilatada carrera. En ello coincidieron los oradores que, al glosar su figura, recordaron su trágico final. El president cruzó en febrero del 39 la frontera con el lehendakari Aguirre poco después de la caída de Barcelona. Al cabo de unos meses, la Gestapo lo capturó en la Francia ocupada, de donde no quiso huir obsesionado en no separarse de su hijo deficiente y de los catalanes de los campos de refugiados, y lo entregó a Franco. Después, "interrogatorios, torturas y vejaciones", recordó Carod, en la madrileña Puerta del Sol y en Barcelona, en el Castillo de Montjuic, lo peor. Como tantos otros republicanos y catalanistas, el president tuvo un juicio grotesco y fue fusilado un 15 de octubre de 1940 en una madrugada que heló la ciudad.

Francia y Alemania daban tributo a un político asesinado por ser president de la Generalitat, con el que Franco quiso "dar ejemplo" y que, en boca de la cónsul alemana, encarnaba "la democracia, la humanidad y la solidaridad". El representante francés equiparó a Companys a los resistentes franceses. Evitó, eso sí, pedir perdón de forma explícita por la implicación francesa en el fusilamiento del primer presidente elegido democráticamente. Recordó que en su día la República Francesa ya reconoció su "responsabilidad" por el colaboracionismo. Brice, que aseguró que cada país tiene sus "ritmos", admitió al final de su parlamento cierta "arrogancia": "No sólo nosotros hemos sido combatientes por la libertad", señaló.

Aceptar la culpa

Su compañera alemana hizo más por agradar al auditorio. "Aceptamos nuestra culpa y intentamos aprender de la historia, pese a que a veces pasan años en reconocer casos concretos", aseguró. Gläser indicó que los ajustes de cuentas con la historia evitan "nuevos totalitarismos". Carod se felicitó que Alemania y Francia cumplieran y lo hicieran con ese tono, "pero aún no ha hablado todo el mundo en la rehabilitación pública de Companys. Falta la voz última, definitiva y concluyente de la España democrática para anular su proceso judicial sin más dilación". Josep Cruanyes, de la Comissió, cargó contra la Ley de la Memoria y pidió al Govern que se ocupe directamente de que el Estado resuelva el asunto "sin hacerlo recaer sobre su familia o provocar que estos se vean sometidos a la humillante circunstancia de pedir para un presidente democrático un certificado ministerial". Lo mismo exigió para Joan Peiró, Manuel Carrasco, Federic Rahola, Domènec Latorre y tantos otros.

El sobrio acto contó con la lectura de la oda a Companys del polifacético Joan Brossa a cargo del actor Jordi Dauder. "... i obrirà solcs l’esquerra catalana" ("abrirá zanjas la izquierda catalana") rezan sus últimos versos. Su vergonzante y ejemplar caso lo intenta ante el muro del olvido de la Transición.

Alemanya i França demanen perdó per la deportació de Companys

Els cònsols d’aquests dos països participen en un acte de desgreuge en el seixanta-vuitè aniversari de l’afusellament de l’ex-president

L’estiu del 1940 Lluís Companys fou detingut a França, on s’havia exiliat, i poc després les autoritats franceses i la Gestapo el lliuraren a les autoritats franquistes, que el van executar. La Comissió de la Dignitat i el Departament de Vice-presidència de la Generalitat fan avui un acte de desgreuge a Companys, amb la participació de la cònsol d’Alemanya, Christine Gläser, i del cònsol de França, Pascal Brice, que demanaran perdó per aquell fet.

’La deportació va vulnerar tots els drets dels refugiats i fou contrària als tractats internacionals sobre deportació, que exclouen l’extradició per motius polítics’, ha explicat Josep Cruanyes a VilaWeb, historiador i membre de La Comissió de la Dignitat. El 15 d’octubre farà seixanta-vuit anys de l’afusellament de Companys, i es portaran a terme les ofrenes de flors a la seva tomba i els actes d’homenatge, ja tradicionals. Però l’acte d’avui al vespre al Palau de la Generalitat té una importància especial, segons Cruanyes, perquè, per primera vegada, Alemanya i França demanaran perdó per haver deportat Companys i haver-ne facilitat, doncs, l’execució. Els cònsols condemnaran l’acció que van portar a terme els governs dels països que representen. ’És un acte d’agermanament i de condemna comuna. Tot i que els governs actuals no en són responsables, el fet no es podia passar per alt’, ha dit Cruanyes. En l’acte, també hi intervindrà un representant de la Vice-presidència i un de la Comissió de la Dignitat, i Jordi Dauder farà la lectura de ’Oda al president Companys’, escrita per Joan Brossa el 1976. La Generalitat començarà el procés per a declarar la nul•litat del judici La Generalitat de Catalunya començarà un procés per demanar al govern espanyol la reparació i la dignificació de l’ex-president català Lluís Companys, afusellat per les autoritats franquistes, com a pas previ per a sol•licitar la nul•litat del judici que el va condemnar, segons que va dir ahir el conseller Joan Saura, conseller d’Interior, Relacions Internacionals i Participació. En una entrevista a Catalunya Informació també va explicar que la llei de memòria històrica preveia que, a petició de familiars o de l’administració corresponent, el Ministeri de Justícia espanyol podia fer una declaració de reparació i reconeixement. Finalment, va fer saber que s’havia posat en contacte amb una néta del president Companys, que viu a Mèxic, per donar-li suport jurídic per a presentar la demanda. Segons Saura, la declaració es farà, encara que el govern espanyol no hagi desenvolupat el reglament de la llei de la memòria històrica.

Público.com

¿Por qué mataron a Lluís Companys?

DAVID MIRÓ 30.9.2008

El president de la Generalitat, Lluís Companys, fue cazado como un perro por la Gestapo y la policía franquista en el norte de Francia el 13 de agosto de 1940. El 29 de septiembre fue entregado a las autoridades del régimen y el 15 de octubre fusilado en el castillo de Montjuïc. El consejo de guerra fue una auténtica farsa, tal como demuestra el escaso tiempo que pasó entre la detención y su ajusticiamiento. Se trató de una venganza de Franco contra los catalanes en la figura de su president. Ese fue su delito.

Ahora, la Generalitat pretende traer a su nieta, que vive en México, para que pida personalmente ante el Ministerio de Justicia un certificado de reparación, paso previo necesario para poder iniciar el proceso judicial que culmine con la anulación del consejo de guerra. La iniciativa resulta cuanto menos decepcionante. ¿No debería ser la propia Generalitat la que iniciase todo el proceso en nombre de todos los catalanes? ¿Por qué hay que trasladar esa responsabilidad al ámbito familiar? ¿Y qué pasará con las víctimas que no tengan a nadie para iniciar un farragoso proceso judicial?

Si Companys fue asesinado por ser president, debe ser la Generalitat la que encabece la causa ante la justicia española. Y no esconderse tras la nieta de nadie.

CERIMÒNIA POLÍTICA

Homenatge a Companys. Henry Ettinghausen. La Pera

Dilluns, a iniciativa de la Comissió de la Dignitat, es va celebrar al Palau de la Generalitat un acte d’homenatge al president Lluís Companys amb motiu del 68è aniversari de la seva deportació de França per part de la Gestapo i el seu posterior afusellament a Montjuïc. Hi van intervenir Josep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i els cònsols d’Alemanya i de França. L’acte el va presidir el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, que va fer un esplèndid parlament, contundent i emotiu, en què instava el Govern espanyol a anul.lar el procés de farsa macabra a què va ser sotmès Companys per la justícia franquista. A part d’emocionar-me per aquest acte tan solemne, em va estranyar molt que no hi fossin els representants d’altres partits catalans, ni tampoc expresidents del Govern. Potser jo no tinc res a dir-hi, ja que sóc estranger, però no acabo d’entendre que es necessiti un organisme anomenat Comissió de la Dignitat —que, per descomptat, és una entitat meravellosa— per exercir la consciència històrica.

Àrea de Premsa. Comissió de la Dignitat

Parlament de la Comissió de la Dignitat a l’acte d’homenatge al President Lluís Companys en el 68è aniversari de la seva deportació.

Joan Brossa en un poema de 1971 que després ens recitarà l’actor Jordi Dauder diu en un vers:

“El teu exemple es dreça com un cim que ens fa bullir la sang dintre l’abisme i tot té la sortida en aquell crim, un dels més vils, dels nazis i el feixisme.”

Aquest fet, la deportació del president ara ha fet 68 anys és el que ens aplega avui en aquest acte històric.

El treball de la Comissió de la Dignitat per recuperar dels documents requisat pels franquistes a Catalunya el 1939, no només pretén restituir al nostre país un fons documental de primer ordre, sinó que sobretot vol fer un acte efectiu de restitució, reconeixement i homenatge a les víctimes del feixisme, de ciutadans i ciutadanes, entitats i les nostres institucions.

La tasca de la Comissió no es limita a aquest afer amb el que seguirem treballant, fins que es culmini el retorn total que encara no hem assolit, malgrat la llei de 2005. Hem fet actes, promogut gestos per honorar i dignificar moltes persones del nostre país, víctimes del feixisme, i hem reclamat que les administracions compleixin els seus deures envers el dret a la nostra memòria històrica col•lectiva. Per això hem denunciat les mancances que, al nostre entendre, curullen l’anomenada llei de memòria històrica, i que ara, fins i tot els seus defensors, sovint critiquen.

La memòria històrica no és una simple paraula buida de contingut i retòrica, sinó que s’ha configurat com un concepte i un dret dels pobles i les persones, contra la impunitat de la violència dels estats contra els drets humans, i en concret del feixisme a Europa en el període 1936 a 1978.

En l’informe de Louis Joinet de 2 d’octubre de 1997 sobre la impunitat dels autors de les violacions dels drets humans, civils i polítics, encarregat per la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de Minories del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, s’hi defineixen els principis que conformen el dret a la memòria històrica contra la impunitat, des d’un punt de vista individual i també col•lectiu. Exigeix el Dret a Saber o la Veritat; el Dret a la Justícia, i el Dret a la Reparació. Pel que fa a aquest darrer, ressalta que en l’àmbit col•lectiu comprèn les mesures de caràcter simbòlic a títol de reparació moral, tals com el reconeixement públic i solemne de la implicació dels estats, les declaracions oficials restablint la dignitat de les víctimes, les cerimònies commemoratives o les denominacions d’edificis o carrers amb el seu nom per a la seva memòria i record.

En els darrers anys hem vist com a la nostra Europa s’han fet diversos actes de reparació col•lectiva, tant per l’estat Alemany com el francès, recordant i blasmant fets execrables produïts en els convulsos anys de la primera meitat del segle xx. Hem de destacar com el president de la República Francesa va reconèixer el 1996 la implicació de l’Estat Francès, en els crims comesos pel règim de Vichy entre 1940 i 1944. També el gest en el mateix sentit, fet pel canceller Helmut Kohl l’any 1987, pel bombardeig de la vila de Gernika 50 anys abans.

Avui ací duem a terme un d’aquest actes reparadors amb el que honorarem plegats al President de Catalunya Lluís Companys. Fa mesos, quan la Comissió de la Dignitat es va plantejar la possibilitat de proposar als representants diplomàtics de l’estat Francès i d’Alemany que avui ens acompanyen de participar-hi, va rebre el suport i l’encoratjament de moltes persones i institucions. En tot moment hem tingut a la memòria a Josep Benet, consciència viva del nostre poble, que tan reivindicà la figura del President.

Però si aquest acte ha estat possible, és gràcies a la comprensió i convicció mostrada pels senyors cònsols i per la voluntat del Govern de Catalunya, representat pel seu Vice-president que, com no podia ser d’altra manera, va assumir l’organització d’aquest acte amb la solemnitat i dimensió institucional que requereix.

El President Lluís Companys és l’únic president elegit democràticament afusellat per un règim feixista en el període 1936 - 45. El més lamentable és que un atac tant greu contra els principis de dret internacional i contra els drets civils i polítics d’un cap de govern a l’Europa d’avui, hagi estat ignorat fins ara.

Tant mateix, els processos pels que els pobles arriben a assumir la necessitat de blasmar i honorar les víctimes polítiques sovint necessiten temps. Però avui ha arribat el moment d’afrontar-ho.

L’acte que fem avui agermana els pobles i les institucions democràtiques de Catalunya, França i Alemanya, en una voluntat de reparació i reconeixement al President Companys com a President de Catalunya, blasmant aquell indigne acte de deportació que va permetre el seu assassinat pels franquistes.

El Govern de la Generalitat a l’exili el 1939 mantenia la seva activitat a Paris sota el nom de Layetana-Office, amb pocs recursos, donant suport i assistència als milers de catalans que estaven internats als camps de concentració. També des de la Fundació Ramon Llull mantenia una presencia de la llengua i cultura catalana al món, en el moment en que era perseguida. “sense territori al món, i en el propi perseguida” com deia al propi President. Sotmesa a un terrible genocidi cultural, com ho va qualificar encertadament el nostre enyorat Josep Benet.

El 13 de maig de 1941 es va constituir a París un Consell Nacional format per Ponpeu Fabra, Josep Pous i Pagès , Jaume Serra i Hunter, Antoni Rovira i Virgili i Santiago Pi i Sunyer, delegant el President Companys les seves funcions executives, com a Conseller Primer, en Pous i Pagès. Aquell govern no arribaria a ser efectiu, atès que el 10 de maig s’havia iniciar l’ofensiva alemanya contra França que ensorraria tota resistència.

Tot i el perill que representava per la seva persona aquella situació, Companys es negà a abandonar França per dues raons: En primer lloc per estar a prop del seu fill Lluís que estava internat en un sanatori, del que se n’havia perdut la pista amb la retirada. En segon lloc, per assumir el seu deure com a President, d’estar a prop de Catalunya i el seus conciutadans que patien a l’exili de França.

La situació de Companys i la resta d’exiliats catalans a França va empitjorar, no només per l’ofensiva alemanya, sinó també per l’entrada al govern francès d’elements dretans favorables a Franco, com ara el Ministre d’Estat Ybarnegaray. Aquest, va fer declaracions públiques contra els refugiats catalans i bascos que van ser aplaudides i encoratjades per la premsa franquista com ara La Vanguardia Española. El 16 de maig de 1940 queia el govern de Reynaud i es constituïa el govern Petain, que el 22 del mateix mes signava l’armistici amb Alemanya. Amb l’ocupació de París desaparegueren les oficines de la Generalitat i el Govern Basc, els era requisada la documentació i posada a mans dels policies de l’ambaixada franquista de l’ambaixador Lequerica, que actuaven amb impunitat en aquella ciutat ocupada pels nazis.

El 2 de juliol, després de l’arribada dels alemanys a la frontera d’Irun, començaren les deportacions de republicans refugiats a França,contravenint el tractat d’extradició vigent entre Espanya i França de 1877, que no permetia el lliurament de refugiats per motius polítics. L’armistici tampoc no havia previst les extradicions i per tant, qui les havia de tramitar era el Govern Francès, tant a la zona lliure com la ocupada.

L’actitud de Petain va ser poc definida i en molts casos, com en el del President Companys s’ha demostrat la col•laboració de la policia francesa amb l’alemanya. En aquest estat de coses, el 13 de juliol quatre policies alemanys uniformats es van presentar a la casa del President a La Baule i el van detenir a punta de fusel,l portant-lo a la prefectura de la gestapo a aquella població. Des de la detenció, ni la seva muller ni ningú s’hi va poder entrevistar. Va restar totalment incomunicat fins a ser lliurat als franquistes.

En el moment de ser detingut, el President estava llegint el llibre que avui amb d’altres objectes és exposat en aquest acte. El dia 20 d’agost el President seria traslladat a París a la presó de la Santé controlada per la policia francesa. Hi restaria fins el dia 26, en que va ser lliurat de nou a la policia alemanya, que el va conduir cap a la frontera en cotxe, juntament amb el policia franqusita i agent de la gestapo Pedro Urraca de l’ambaixada espanyola.

Farien nit a Bordeus per avaria del cotxe, internant el President a la presó del fort Hâ. L’endemà seguiren el camí i el lliurarien a la policia espanyola a la frontera d’Irun. Abans de ser lliurat, els policies que el custodiaren, li van permeteren escriure a la seva muller i li feren una fotografia, com a prova que fins aquell moment havia estat ben tractat. Aquesta fotografia, que avui presideix aquest acte, la trameteren a la muller del President, Carme Ballester. Durant l’estada a la Santé, el 23 d’agost, davant les protestes diplomàtiques de Mèxic, el govern de Vichy va signar amb Mèxic un conveni on s’obligava a respectar el tractat d’extradició i a no permetre les deportacions, sinó es feia un procediment d’extradició que excloïa els refugiats polítics. Aquest conveni no va aturar però el lliurament de Companys a la gestapo, quan era en mans de la policia francesa.

El darrer lliurament de republicans per la policia alemanya a Franco va ser de Joan Peiró, el 19 de febrer de 1941, amb quatre persones més. Peiró va ser afusellat a Paterna el 24 de juliol de 1942. Avui, volem també recordar-lo i retre-li acte de reconeixement en presència del seu nebot Germinal Belis que ens acompanya en representació de la família. La detenció i deportació del President va ser un crim del que en va ser responsable el ministre de Governació del govern de Franco, Serrano Suñer, amb posterioritat Ministre d’Afers Exteriors, que va comptar amb la complicitat necessària de les autoritats alemanyes i també del nou govern del general Petain. Sense la col•laboració alemanya i la francesa el President no hagués estat assassinat pels franquistes, després d’una parodia de procés que el va condemnar a mort pel fet de ser el President de Catalunya.

Avui, agermanats catalans, Francesos i Alemanys blasmem solemnement aquell acte ignominiós, en fem memòria i honorem el President Lluís Companys i amb ell el Poble de Catalunya. Vull agrair de nou l’actitud del poble Francès i Alemany, expressada a través de la presencia dels seus cònsols en aquest acte de desgreuge.

L’acte d’avui tindrà una continuïtat en l’acte popular que promou la Comissió de la Dignitat de restitució de la gran bandera catalana, que el 26 d’agost de 1936 va col•locar Companys al baluard de Santa Amàlia, retirada pels franquistes el 1939. Fem una crida als ciutadans i ciutadanes a participar-hi, No podríem acabar aquesta intervenció sense instar al Govern de Catalunya per tal que exigeixi al Govern de l’estat, a través de la Fiscal Superior de Catalunya, que promogui el procés per l’anul•lació del consell de guerra a que va ser sotmès el nostre President. És un deure ineludible del govern pel fet que Companys va ser jutjat i afusellat per la seva condició de President. No tindria sentit fer recaure aquesta càrrega sobre la família. Cal exigir el compliment del compromís d’anul•lar aquest procés, contret solemnement per la Vice-presidenta del Govern de l’Estat, davant del lloc on va ser afusellat. S’ha iniciat des de fa mesos una campanya per part d’entitats de la memòria Històrica del Baix Llobregat que fa aquesta sol•licitut a la Generaltat. La Comissió de la Dignitat la fa seva i s’hi adhereix.’

Entenem també que ni la Generalitat ni la família Companys han de demanar al Ministeri de Justícia el certificat de reconeixement personal i reparació previst a la llei de la Memòria Històrica. Fer això seria un acte d’humiliació que no podem permetre i que no han volgut fer, per aquest motiu, moltes famílies d’executats. No necessitem cap certificat que digui que el President va actuar en defensa de Catalunya i que el procés va ser injust. A l’Estat li pertoca la reparació, que no pot ser altra que l’anul•lació d’aquell Consell de guerra, com el de Joan Peiró, Domènec Latorre, Carles Rahola, Manuel Carrasco i Formiguera i tants d’altres, que esperen que es dugui a terme. Seria bo seguir l’exemple de la llei alemanya del 25 d’agost de 1998 que va anular tots els processos injustos instruïts per motius polítics pels nazis.

Volem acabar amb les paraules dites pel Canceller Helmut Köhl: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el futur.”

Comissió de la Dignitat. Barcelona 29 de setembre de 2008.