Les fosses de la memòria i l’Audiència Nacional espanyola - El llamp insistent

I és que una cosa és la història oficial que escriuen els vencedors, que ara són els firmants dels pactes de la transició, i una altra de ben diferent és la que investiguen les víctimes per trobar els nostres, i que se’ls faça justícia. Són dues concepcions molt diferents que de vegades coincideixen, però de vegades, no. En qualsevol cas, hi ha una cosa que no agrada en determinats àmbits: que siguen els afectats els qui porten la iniciativa de conèixer la realitat dels seus i d’ells mateixos.

traducido al castellano en Rebelión

Fer justícia a les víctimes del franquisme passa per aplicar les lleis tant estatals com internacionals als qui van cometre aquells crims terribles (als responsables i als col•laboradors), cosa que es fa difícil d’imaginar per part d’un tribunal d’excepció com és l’Audiencia Nacional, hereva del franquista Tribunal de Órden Público. Però malgrat ser conscient d’aquesta premissa, el Fòrum per la Memòria del País Valencià va decidir presentar denúncia per crims contra la humanitat i desaparicions forçades durant el franquisme.

El fet de presentar les denúncies, i de caure així en mans del jutge més mediàtic d’aquest estat, segur que desencadenava una campanya de gran repercussió, amb polèmica garantida. I això havia de fer conèixer moltes de les atrocitats comeses durant el franquisme. Parlar de genocidi, de crims contra la humanitat i de milers de persones en situació de desaparició forçada era inevitable: una ocasió que de cap manera no s’havia de desaprofitar.

La tramitació del sumari ha airejat que els qui van planificar el cop d’estat contra la II República (Franco i els seus militars, l’església catòlica i la dreta en general, que no van acceptar les reformes impulsades pel govern de cara al bé comú) ho van fer «de manera coordinada i conscient, determinats a derrocar el govern legítim», que responien a la idea que, un cop «declarat l’estat de guerra, l’acció ha de ser extremament violenta», i que consideraven «necessari propagar una imatge de terror i que qualsevol persona» que fóra «obertament o secretament defensor del Front Popular» havia de ser afusellada, tal com expressa l’acte de 16 d’octubre del 2008. La darrera frase forma part de la Instrucció Reservada núm. 1 de 25 de maig del 1936 del general Mola, on també s’hi afirma: «S’ha de sembrar el terror, deixar sensació de domini tot eliminant sense escrúpols ni vacil·lació tothom que no pensi com nosaltres». Es cita que Franco, el 1936, en una entrevista al Chicago Daily Tribune, admet que, si cal, es matarà «mitja Espanya», i també es cita Gonzalo de Aguilera, comte d’Alba de Yeltes, el qual declara que s’ha de «matar, matar i matar» tots els rojos, per «alliberar Espanya» de «rates i polls». Aquestes instruccions ja eren conegudes en molts àmbits, però no pas per l’opinió pública, després de diverses generacions de desinformació i deseducació.

Joan Garcés, veu autoritzada com n’hi ha poques i part en aquesta causa com a advocat de Carmen Negrín, en l’acte de presentació a Madrid del nostre llibre El genocidi franquista a València, va explicar que la repressió franquista va ser «una estratègia de destrucció cultural per a determinar una configuració social, tant per l’eliminació de l’elit cultural com per l’extermini intencionat d’un grup nacional diferenciat, dirigida la repressió implacable contra classes socials populars». En referència a la repressió patida a València va explicitar: «som, sens dubte, davant de fets de genocidi».

Les primeres denúncies daten de desembre del 2006, però el jutjat no realitza cap tràmit fins que el 29 de gener del 2008 el fiscal de l’Audiencia Nacional, tot seguint instruccions verbals del fiscal general de l’estat (el qual se suposa que està de part de les víctimes i de les seves famílies tot reclamant que jutges i tribunals els facen justícia, i que actua d’acord amb les decisions del govern de l’estat, format pel PSOE) s’oposa a la investigació i emet un dictamen contrari a admetre les denúncies (un dictamen molt difícil d’entendre: aquest partit té milers d’assassinats pel franquisme entre les seues files, als quals no ha fet justícia).

Amb la trajectòria del PSOE aquesta actitud ja no sorprèn tant. Va subscriure els «pactes de la transició» en morir Franco, acordant-hi la impunitat per als responsables i col·laboradors del genocidi i la destrucció de proves, el silenci dels crims i l’oblit de les víctimes. Acceptà el rei designat per Franco, amb la seua bandera i el seu himne. No aplicà les lleis estatals i internacionals als genocides franquistes, però sí que va deixar que descendents de franquistes implicats en el genocidi entraren a les seues files i ocuparen alts càrrecs públics, com fou el cas del fiscal general de l’estat, Cándido Conde Pumpido, nét d’un coronel auditor de l’exèrcit franquista que va signar moltes sentències de mort de demòcrates, o del ministre de justícia Fernández Bermejo, fill del cap local del Movimiento Nacional a Arenas de San Pedro, o del president de les Corts espanyoles, José Bono, fill de falangista i, segons les seues declaracions, «amb molta honra».

Per tal de pal·liar la terrible injustícia soferta per les víctimes del franquisme, aproven l’anomenada, eufemísticament, «llei de la Memòria» que, a més de no fer-los justícia, agreuja i ofèn les víctimes per les discriminacions que estableix respecte d’altres col•lectius de víctimes, com ara les del terrorisme. Ni tan sols no anul·la els consells de guerra sumaríssims que van ser una farsa sinistra que va significar l’afusellament de milers de demòcrates (és que aquesta anul·lació hauria comportat responsabilitats penals, econòmiques i administratives per als responsables d’aquells judicis, amb descendents que ocupen alts càrrecs a l’estat?). Cal dir que, per si de cas era poca la protecció que s’atorgà als genocides amb la llei d’Amnistia del 1977, ara aquesta altra llei els blinda la impunitat en declarar extingits els delictes a causa del temps que ha transcorregut.

Però no s’acaba aquí, el reconeixement als franquistes i als seus descendents (amb subvencions a la Fundació Francisco Franco incloses). La família del dictador viu a Espanya i conserva (ells, com molts d’altres) béns incautats als republicans (sovint després d’haver-los assassinat) o adquirits després d’haver obligat els ciutadans a pagar-los (pazo de Meirás). I, en el súmmum del greuge a les preses del franquisme, el govern espanyol va concedir, l’any 2005, el premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia a l’orde religiós de Sant Vicent de Paül, format per les dones que havien estat les seues carcelleres i que van tractar les preses i els seus fills amb tant acarnissament i tanta crueltat que el 1945 van ser expulsades de la presó de Ventas a petició del personal civil (de la Sección Femenina).

El desplegament informatiu al voltant de les denúncies ha estat gran, però per a la premsa estatal València no ha existit i, per a la d’ací, el mínim imprescindible. I, sempre que ho ha fet, intentant desacreditar el treball de documentació del Fòrum per la Memòria amb el mateix argument: la gent llançada a les fosses del cementeri no van ser víctimes. Per què? Perquè n’hi ha molts que tenen anotades malalties comuns com a causa de mort. Es nega el que s’accepta per a la resta de l’estat: que a les fosses comunes de dins i de fora dels cementeris els franquistes hi van llançar les seues víctimes, i que les dades sobre les causes de mort estan falsificades, que no eren sinó eufemismes que encobrien execucions extrajudicials, assassinats i pallisses.

De ben poc val que càrrecs públics de la República, assassinats, que no constaven en cap relació, hagen estat reconeguts pels seus familiars després de setanta anys de desaparició, registrats amb malalties comunes. Ni tampoc es qüestiona per què alguns van ser registrats i alguns altres, no; ni per què aquests fossars, que ocupen una superfície de 41.020 m2 («els més grans de la història europea del segle XX», segons l’expresident d’Itàlia, Francesco Cossiga) s’han mantignut en la clandestinitat més absoluta; ni tampoc per què a València, una ciutat mitjana i més aviat menuda, hi van construir aquests fossars tan immensos amb tants milers de cossos (24.529 registrats en 6 anys). Tampoc no sembla comptar que tantíssims vinguen d’aquelles presons improvisades que tothom de l’època coneix però que rarament apareixen en algun llibre: el manicomi, les esglésies, els convents, l’hospital... i que tinguen causes de mort repetides fins a l’angoixa: fam, desnutrició, fractura de crani, asfíxia per suspensió, hemorràgia interna... i sense discriminar edat ni condició: infants, gent gran, dones, presos i preses... No cal dir que falangistes, rics i afectes al règim no morien per aquestes causes ni eren llançats a les fosses sense taüt.

I és que una cosa és la història oficial que escriuen els vencedors, que ara són els firmants dels pactes de la transició, i una altra de ben diferent és la que investiguen les víctimes per trobar els nostres, i que se’ls faça justícia. Són dues concepcions molt diferents que de vegades coincideixen, però de vegades, no. En qualsevol cas, hi ha una cosa que no agrada en determinats àmbits: que siguen els afectats els qui porten la iniciativa de conèixer la realitat dels seus i d’ells mateixos.

Hi ha algunes coses, al sumari, que criden l’atenció, pel que fa a València: a l’acte de 16 d’octubre s’admet a tràmit la denúncia presentada pel Fòrum per la Memòria, però al desglossament del nombre de víctimes per comunitats autònomes no hi consten les dels fossars del cementeri. Diuen que per error aritmètic, que hi ha una diferència d’unes 100 víctimes entre un document i un altre. Després de presentar un escrit juntament amb tota la documentació en suport informàtic per corregir «l’error», en providència de 29 d’octubre responen que ho deneguen, tot i que les dades seran valorades pel grup d’experts igual com es farà amb tota la resta. És a dir: s’admeten les víctimes però la xifra no s’anomena.

Primer s’eludeixen les víctimes i, després, les fosses. I això que el jutjat va ordenar-ne l’exhumació de tres. La Sala del Penal de l’Audiencia Nacional ho va paralitzar. S’havien sol·licitat al jutjat d’acord amb les recomanacions d’Amnistia Internacional, partint del fet que les exhumacions són un deure de l’estat, que és l’ens que les ha d’assumir. De fet, aquesta entitat denuncia que l’espanyol és l’únic estat que ha traslladat a les famílies de les víctimes les tasques, els costs i la responsabilitat d’exhumar i recuperar els cossos.

Tot fa pensar que el pacte de silenci que ha mantingut oblidades les fosses i les víctimes continua vigent, fins i tot en democràcia. Ni quan «l’esquerra» va governar durant 14 anys l’Ajuntament de València no se’n va parlar (i això que també hi va construir a sobre i va destruir, per tant, restes de repressaliats).

Per què hi ha tant d’interès a aconseguir que no es parle d’aquestes fosses? Quan es va crear la Comissió de la Veritat per alertar la UNESCO i el Consell d’Europa de l’afany destructor de l’Ajuntament, entestat a eliminar l’únic fossar que queda, el diari El País, vinculat al PSOE, no ho va publicar a l’edició estatal, malgrat que presidia la Comissió de la Veritat Franco Frattini, vicepresident de la Comissió Europea, i que hi van intervenir, entre d’altres personalitats de rellevància, Desmond Tutu, Gabriel Jackson o Federico Mayor Zaragoza, i que Lluís Llach va interpretar de manera memorable «Campanades a morts» en memòria de les víctimes que el franquisme va llançar a les fosses.

Els tribunals espanyols declaren la seua competència per investigar i perseguir crims comesos en d’altres estats, al-legant que no són aplicables les lleis d’amnistia ni d’altres d’anàlogues, però es declaren incompetents per investigar els crims comesos a l’estat espanyol, així que la investigació de la veritable magnitud de la repressió, i la justícia per a les víctimes, no vindran de la seua mà ni de la del govern espanyol o d’altres institucions de l’estat. La manca de voluntat per posar fi a la impunitat i garantir la veritat, la justícia i la reparació integral de les víctimes ha quedat perfectament clara.

Ara es compleixen seixanta anys de la Declaració Internacional dels Drets Humans, però a l’estat espanyol es continuen violant. La injustícia que persisteix sobre les víctimes del franquisme n’és tan sols una mostra.

Els tribunals internacionals, o els d’altres estats per la via de la reciprocitat, són l’opció perquè legalment es faça justícia a les víctimes del franquisme, després que no s’haja aconseguit al seu propi estat, després de més de trenta anys de democràcia i de trenta-tres que en fa des de la mort del dictador. •

Empar Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià

LLUITA