Víctimes del genocidi franquista. Ni oblit ni perdó: justícia

" 41.020 m² " by Alfonso Legaz

dijous 3 de maig de 2012

IMG/flv/__41-020_m___by_Alfonso_Legaz.flv

CASTELLANO/CATALÀ

A las fosas comunes del Cementerio General de Valencia, las más grandes de toda la Europa del Siglo XX, fueron arrojadas más de 25000 personas entre 1939 y 1945. Víctimas censadas, y censadas quiere decir que existen documentos, listas, que sus nombres figuran en ellas, ordenados, y que por tanto sus nombres son. Sus nombres. Su memoria estuvo perdida pero ya no, ahora se les sabe ahí abajo, a la espera, porque los cadáveres esperan, los muertos del terror, de la miseria, del asesinato y del gigantesco tabú de la dictadura saben esperar como nadie. Esperan y esperan. Reparación, justicia, esos dos actos, esos dos objetos puestos sobre otros tantos documentos, importantes como los censos pero más, oficiales, públicos, como un hecho incalificable que abre las carnes de varias generaciones quedan pendientes. Y luego más: una memoria no a escondidas; no una memoria marginada; no un 15 de abril como conflicto; no un primero de noviembre barajado entre el rechazo de algunos que saben más o menos qué hay ahí abajo y los que ignoran por completo como si decidieran vivir firmando con el pulgar. No. Luego más. Ha de venir todo, todo el sonido de la historia. Pero por ahora sólo están sus nombres sobre un papel, acariciados, amados por los dedos de los seres queridos, nombres en manos de niños que sobre la hierba sujetan como por milagro el nombre de otro niño arrojado décadas atrás a la fosa que hoy la autoridad impide exhumar.

Sobre un monolito virtual del Cementerio General de Valencia, se puede leer: “todos los oficios no merecen respeto, y el de fabricar monolitos para aplastar miles de litros de sangre inocente y mentiras que no prescriben, se parece mucho al oficio de aquel jurista lechuguino, cura o falangista de turno, que con papel timbrado le arrebataba el hijo inocente a una madre.” Está escrito sobre esa roca.

Alfonso Legaz

Català

A les fosses comunes del Cementeri General de València, les més grans de tota l’Europa del segle XX, van ser llençades més de 25.000 persones entre 1939 i 1945. En tant que víctimes censades, i censades vol dir que existeixen documents i llistes on hi figuren els seus noms ordenadament, i que per tant els seus noms són els seus noms. La seua memòria va estar perduda, però ja no, ara sabem que els tenim ací baix, esperant; perquè els cadàvers esperen, els morts del terror, de la misèria, de l’assassinat i de l’enorme tabí de la dictadura, saben esperar com pocs. Esperen i esperen. Reparació, justícia: eixos dos actes, eixos dos objectes desats sobre tants altres documents, importants com els censos però més oficials, públics, com un fet inqualificable que obre la carn de vàries generacions encara estan pendents. I encara més: una memòria no amagada; no una memòria marginada; no un 15 d’abril com a conflicte; no un primer de novembre barrejat entre el rebuig d’alguns que saben més o menys el que hi ha allà baix i els que ho ignoren totalment, com si hagueren decidit viure signant amb el dit polze. No. Hi ha més. Ha d’arribar tot, tot el so de la història. Però de moment només hi ha els seus noms sobre uns papers, acariciats, estimats pels dits dels éssers estimats, noms en mans de xiquets que, sobre la gespa, sostenen, com de miracle, el nom d’un altre xiquet llençat, dècades enrere, a la fossa que avui l’autoritat impedeix exhumar.

Sobre un monòlit virtual del Cementeri General de València es pot llegir: “tots els oficis no mereixen respecte, i el de fabricar monòlits que aixafen milers de litres de sang innocent i mentides que no prescriuen s’assembla massa a l’ofici d’aquell jurista fatxenda, retor o falangista de torn, que amb paper timbrat li va furtar el fill innocent a una mare”. Està escrit sobre eixa roca.

Traducció: Maria Lacueva

SPIP | esquelet | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0